divendres, 1 de juliol de 2011

Allegro ma non troppo


Tot i que l’estiu va començar ja fa uns dies, alguns encara havíem de fer colzes i reprimir-nos les ganes boges de sortir al carrer.
Un cop alliberats del ritme frenètic del curs acadèmic,  ens endinsem en un ritme encara més boig: les vacances d’estiu.
Algú va dir algun dia, que fer vacances no era no fer res, sinó canviar d’activitat. El període estival pot servir per fer calers, aprendre idiomes, conèixer algun país (el propi també val) o desenvolupar aquells projectes o hobbies que ens treuen temps durant l’any.
Sense adonar-nos, ens deixem portar per aquest tempo fins els últims rajos d’estiu. 75 preciosos dies, injecció de forces per afrontar un nou curs.
Però què passa amb la resta del món? S’atura? Què passa amb les notícies que ens han indignat?
Iep! Aquí queda alguna cosa pendent. Les imatges, les paraules, les promeses, els conflictes que hi ha hagut i hi haurà, no fan vacances (o això espero). No ens podem permetre una desconnexió total, ni nosaltres ni ells.
Així que també podem fer d’aquest descans acadèmic o laboral, un temps de reflexió social, lluny de tendències flower power  i “historias para no dormir”.
Aquest estiu tenim set de fets, no paraules.
AQ

divendres, 17 de juny de 2011

¿Hay algún Erasmus?

El català és la llengua pròpia i oficial de la Universitat de Barcelona, i com a tal té usos institucionals i administratius. En la docència universitària s’utilitzen el català i el castellà, com a llengües oficials de Catalunya.”
Així comença el text titulat Els usos lingüístics a la Universitat de Barcelona”.
També es pot llegir, que no entendre, que per a estudiar a la UB “no és un requisit conèixer les dues llengües, tot i que és necessari tenir-ne coneixements”.

Informa que l’ús de les dues llengües oficials en la docència varia segons els centres i queda reconegut el dret a expressar-se en la llengua oficial que es prefereixi, tant oralment com per escrit.

Subtilment, atenint-se a la proximitat entre les llengües romàniques, exigeixen, per part de l’estudiant, la capacitat de seguir classes impartides en català en un termini curt de temps. Remarquen que la varietat del registre cientificotècnic que s’usa en docència, és més fàcil que el registre informal.

Posa al servei de l’alumne el programa d’acollida lingüística amb cursos gratuïts i altres activitats que permeten la immersió lingüística que li facilitarà la vida, en tots els aspectes. Però encara va més enllà. S’ofereixen cursos previs a l’inici del curs acadèmic, ja sigui online o presencials, amb seu a diferents països.

I jo em pregunto... Per què segueixen baixant de l’hort els nostres companys Erasmus o Sénecas? Que no ha quedat prou clar que existeix una llengua que es diu català que té igual o més pes que el castellà a la universitat on aniran a estudiar? Sembla que els vingui de nou, ja a les aules, que la majoria dels seus companys tenen com a llengua mare un idioma que ells no han estudiat.

No voldria que penséssiu que demano que els pobres nouvinguts arribin parlant català. Fins i tot respecto la decisió d’alguns que opten per no aprendre’l, perquè fan prou amb el castellà, per uns mesos que s’hi estan. Al cap i a la fi, optimitzen el seu temps, perquè no faran molta vida amb catalans. La crua realitat, tot i no ser el millor.

L’aprenentatge d’una llengua demana ganes, requereix temps i necessita de suport. La realitat, per sort nostra, és bilingüe. No es tracta d’una llengua, doncs. És el per què d’aquesta. És una societat.

Deixant de banda els pocs que exigeixen que es canviï l’idioma a classe com a mesura radical (per capquadrats), apel·lo a les ànimes perdudes en aquest intercanvi, que el facin veritablement.

No se m’acut la situació o context en que conèixer la cultura d’allà on vas no sigui l’opció més profitosa. Però vaja, que... Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!

+ info a:  http://www.ub.edu/sl/ca/socio/infcat.htm

AQ

divendres, 10 de juny de 2011

22 A, nou impuls a la tauromàquia?

El passat 22 d’abril i per sorpresa de molts “las corridas” van ser declarades patrimoni cultural immaterial de França pel Ministeri de Cultura gal. D’aquesta forma, es converteix en el primer país al món de fer-ho sent aquest el reconeixement institucional més important de la Tauromàquia d’avui en dia.

Molts no saben que els inicis d’aquesta tradició es remunten a l’edat de Bronze on l’enfrontament home-bou s’utilitzava com a ritual de valentia per a simbolitzar el pas de la infantesa a l’edat adulta. A l’antiga Roma van guanyar popularitat als circs on servien per demostrar les habilitats caçadores de famílies nobles, soltant-los en manada a les execucions públiques de cristians, o com a entrenament per gladiadors. Els primers precedents de “las corridas” actuals es remunten al segle XVI, on els bous es situaven en recintes tancats on nobles i reis utilitzaven llances per ferir l’animal mentre que els seus peons o escuders eren utilitzats per a distreure l’animal.

Sembla doncs paradoxal que mentre que al nostre costat de la frontera es van prohibir “las corridas” el 28-J, a França, país que forma part del “cor d’Europa”, que porta l’estendard de modernitat i progressisme dels quals en fa gala arreu decideixi protegir i promocionar aquest “espectacle”. Encara més, tenint en compte que el començament d’aquesta tradició és fruit dels instints i valors més primitius de la raça humana. És això doncs progrés i modernitat? És cultura?

Resulta graciós, si més no controvertit veure que a França, en el seu codi penal castiga tot acte de crueltat contra un animal, domesticat o en captivitat, però en fa excepció en els toros quan “una tradició local ininterrompuda es pot demostrar”. El fet d’haver de fer-ne una excepció en el seu codi penal posa de manifest que admeten que els toros representen un acte de crueltat contra un animal. Llavors són justificables pel simple fet de ser una tradició? I més encara, es senten còmodes d’incloure-ho dins la el seu “patrimoni cultural”?

Hem vist que si, i potser és perquè no tot queda en una simple “declaració”, doncs el fet d’entrar al registre de “patrimoni cultural immaterial” facilita la obtenció de subvencions públiques per part dels ramaders i món del toreig. A Espanya, per exemple, les subvencions al 2007 van pujar fins a la xifra de 564 milions d’euros, part d’aquests procedents dels fons europeus destinats a la ramaderia on s’arriba a la concessió de 220 euros per cada bou de lídia. Com veiem, molts interessos en joc i és que aquestes no són les úniques xifres: un torero pot cobrar entre 36.000 i 450.000 euros per faena, es calcula que a Espanya es venen uns 40 milions de localitats arreu de les seves places cada any...i tot i que a França les xifres són menors, quin estat rebutjaria una font d’ingressos així?? Sembla ser que França no.

P.B.

divendres, 3 de juny de 2011

Decoració hospitalària.


        Com estudiants de medicina que som i que un dia o altre tots els metges han sigut, hem vist com des de les primeres pràctiques en el medi hospitalari, se'ns intenta ensenyar la medicina amb més o menys vocació i amb més o menys èxit. Però no deixem de ser, durant els sis anys que dura la nostra carrera universitària, mers espectadors, per no dir plantes, o altres tipus de decoració dels passadissos i habitacions dels hospitals. Mentre observem als companys estudiants d'infermeria o d'auxiliar fer unes pràctiques molt pràctiques com el seu nom bé ho indica, a nosaltres se'ns omple l'horari de “seminaris pràctics”, la majoria dels quals s'assemblen més a una repetició de les classes teòriques fetes prèviament. Aquests seminaris provoquen dos tipus de reacció entre els estudiants: una part descobreix la teoria no estudiada prèviament mentre l'altre part s'avorreix.
Arribant al final de la carrera, ens adonem que malgrat que tinguem la sort de realitzar moltes hores de pràctiques, tenim poc contacte amb els pacients, i sobretot sabem realitzar molt pocs gestos mèdics. L'únic que sí sabem fer, són històries clíniques dels pacients, cosa fonamental per després arribar a un diagnòstic en la nostra futura pràctica de la medicina. Però a què es deu aquesta manca “d'habilitats clíniques”? Com tot en la medicina, és segurament deguda a molts factors: d'una banda, manca de temps i/o motivació dels professionals docents, i dic dels professionals docents i no dels residents, que són els que més ens ensenyen malgrat no ser oficialment docents. D'altra banda, els estudiants no estem exempts de culpa ja que hi ha un nombre important d'estudiants que mai no han estat motivats, que han perdut la motivació, passotes, tímids, inútils socials o com cadascú li vulgui dir. El problema és saber que és abans, si l'ou o la gallina, és a dir, si els metges tenen poques ganes d'ensenyar la seva professió perquè els estudiants mostren poc interès o si els estudiants acaben mostrant poc interès a causa de l'actitud dels docents. L'última part de culpa, i per mi la més important, la té l'estructura mateixa de la universitat i del sistema de sanitat per qui la figura de l'estudiant no compta per res.
Ara que venen moments difícils econòmicament, moments de crisi financera i sanitària, per no dir social, potser seria el moment de pensar a fer més partíceps els estudiants dins del circuit sanitari, ja sigui en forma de reforç pels residents, fent històries clíniques, o com a altres països europeus, de reforç als metges directament. Són nombrosos els països europeus on grups reduïts d'estudiants van a les consultes externes i en comptes de ser mers espectadors, són ells qui reben el pacient, comencen a fer-li la història clínica, i un metge supervisa a dos o tres estudiants passant de consulta a consulta per acabar de fer el diagnòstic i assegurar-se que l'estudiant no comet cap error. Amb aquest tipus de model, des del meu punt de vista, aconseguiríem una despesa menor pel sistema sanitari amb un augment del possible volum de feina ja que si un metge supervisés tres estudiants augmentaria la possibilitat de veure més pacients en les mateixes hores. Així mateix, es formarien estudiants propers a la realitat mèdica, més ben preparats i sobretot “amb il·lusió”.

JR

dimecres, 18 de maig de 2011

" Quan els nazis van venir..."

Original
Traducció
Als die Nazis die Kommunisten holten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Kommunist.

Als sie die Sozialdemokraten einsperrten,
habe ich geschwiegen;
ich war ja kein Sozialdemokrat.

Als sie die Gewerkschafter holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Gewerkschafter.

Als sie die Juden holten,
habe ich nicht protestiert;
ich war ja kein Jude.

Als sie mich holten,
gab es keinen mehr, der protestieren konnte.


Martin Niemöller

Encara actual...Contraindica’t
A.Q.    J.R.     P.B.


Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era comunista,

Quan van empresonar els socialdemòcrates,
vaig guardar silenci,
perquè jo no era socialdemòcrata,

Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig protestar,
perquè jo no era sindicalista,

Quan van venir a buscar els jueus,
no vaig protestar,
perquè jo no era jueu,

Quan van venir a buscar-me,
no hi havia ningú més que poguera protestar.