Decoració hospitalària.

        Com estudiants de medicina que som i que un dia o altre tots els metges han sigut, hem vist com des de les primeres pràctiques en el medi hospitalari, se'ns intenta ensenyar la medicina amb més o menys vocació i amb més o menys èxit. Però no deixem de ser, durant els sis anys que dura la nostra carrera universitària, mers espectadors, per no dir plantes, o altres tipus de decoració dels passadissos i habitacions dels hospitals. Mentre observem als companys estudiants d'infermeria o d'auxiliar fer unes pràctiques molt pràctiques com el seu nom bé ho indica, a nosaltres se'ns omple l'horari de “seminaris pràctics”, la majoria dels quals s'assemblen més a una repetició de les classes teòriques fetes prèviament. Aquests seminaris provoquen dos tipus de reacció entre els estudiants: una part descobreix la teoria no estudiada prèviament mentre l'altre part s'avorreix.

Arribant al final de la carrera, ens adonem que malgrat que tinguem la sort de realitzar moltes hores de pràctiques, tenim poc contacte amb els pacients, i sobretot sabem realitzar molt pocs gestos mèdics. L'únic que sí sabem fer, són històries clíniques dels pacients, cosa fonamental per després arribar a un diagnòstic en la nostra futura pràctica de la medicina. Però a què es deu aquesta manca “d'habilitats clíniques”? Com tot en la medicina, és segurament deguda a molts factors: d'una banda, manca de temps i/o motivació dels professionals docents, i dic dels professionals docents i no dels residents, que són els que més ens ensenyen malgrat no ser oficialment docents. D'altra banda, els estudiants no estem exempts de culpa ja que hi ha un nombre important d'estudiants que mai no han estat motivats, que han perdut la motivació, passotes, tímids, inútils socials o com cadascú li vulgui dir. El problema és saber que és abans, si l'ou o la gallina, és a dir, si els metges tenen poques ganes d'ensenyar la seva professió perquè els estudiants mostren poc interès o si els estudiants acaben mostrant poc interès a causa de l'actitud dels docents. L'última part de culpa, i per mi la més important, la té l'estructura mateixa de la universitat i del sistema de sanitat per qui la figura de l'estudiant no compta per res.

Ara que venen moments difícils econòmicament, moments de crisi financera i sanitària, per no dir social, potser seria el moment de pensar a fer més partíceps els estudiants dins del circuit sanitari, ja sigui en forma de reforç pels residents, fent històries clíniques, o com a altres països europeus, de reforç als metges directament. Són nombrosos els països europeus on grups reduïts d'estudiants van a les consultes externes i en comptes de ser mers espectadors, són ells qui reben el pacient, comencen a fer-li la història clínica, i un metge supervisa a dos o tres estudiants passant de consulta a consulta per acabar de fer el diagnòstic i assegurar-se que l'estudiant no comet cap error. Amb aquest tipus de model, des del meu punt de vista, aconseguiríem una despesa menor pel sistema sanitari amb un augment del possible volum de feina ja que si un metge supervisés tres estudiants augmentaria la possibilitat de veure més pacients en les mateixes hores. Així mateix, es formarien estudiants propers a la realitat mèdica, més ben preparats i sobretot “amb il·lusió”.

JR